Bis repetita ?


Des de l’aprovació popular de la Constitució, el Consell General ha comptat sempre amb majories absolutes, excepte en comptades ocasions.
La primera va ser en 1994.
El govern elegit llavors només va durar onze mesos : el temps necessari per que els pactes d’investidura defalleixin.
Les ambicions polítiques d’alguns « jeunes loups » de llavors, que veien en la Constitució un bon decorat per futures coronacions, van tombar els suposats bons sentiments inicials.
Aquella crisi va determinar l’inici de la llarga etapa de majories absolutes del Partit Liberal, que van sustentar-se mitjançant l’ús i abús d’una « capsa de galetes » que pagàvem entre tots.
Un cop acabades aquestes, tant per aberracions en la gestió com per la crisi financera internacional, les eleccions de 2009 tampoc van determinar cap majoria absoluta a la Cambra.
Aquest cop, no va haver-hi pacte per investir un Cap de Govern, el regne del qual molts ja en vaticinaven la brevetat.
Es va assistir, en aquella etapa, a unes sessions al Consell que podríem titllar d’histriòniques i al cap de dos anys, potser per a posar fi a l’espectacle, la ciutadania va optar per a una altra majoria absoluta al Consell.
 
Des de l’any 2011, doncs, Andorra ha comptat amb un nou equip polític hegemònic que, segur d’ell mateix com sempre passa, s’ha valgut de la dita hegemonia.
Fins avui.
Des de diumenge, el nostre país compta amb una altra Cambra sense majoria absoluta, i en virtut dels precedents, podem expressar temors per l’estabilitat política durant els mesos vinents.
Més greu : a aquesta possible inestabilitat haurem de sumar el perill d’haver de patir, en cas de crisi, una altra reacció popular excessiva sota la forma d’una altra llarga i dolorosa etapa de majoria absoluta.
Resta per veure de quin color serà, i com quedarà Andorra després…
 
Una majoria absoluta mai és bona : permet tant l’ús i l’abús de la « capsa de galetes » com la facultat de valer-se de l’hegemonia, que és una germana petita de l’extremisme.
El polític vertaderament demòcrata, i no tan sols el que se’n diu, no hauria de témer governar sota la tutela de pactes.
De fet, la intenció declarada d’obtenir una majoria absoluta no advoca en pro d’un tarannà democràtic, ja que de donar-se, l’estabilitat no estaria assegurada per la conciliació sinó per la força.
És més : fins i tot quan es disposa de la dita força, l’essència del respecte polític aconsellaria tenir compte, amb honestedat i proporció, de totes les opcions presents en l’arc parlamentari i no solament fent ganyotes o llançant improperis quan intervenen els seus representants.
 
Dit això, un pacte només es podrà assolir si es donen dos preliminars simultanis: l’equip guanyador ha de ser generós, i els grups minoritaris no han d’oblidar en cap moment qui ha assolit la victòria a les urnes.
Aquests dos preliminars, sinònims de sentit comú, s’oposen a tota forma d’ambició personal o partidista : només es troben en polítics d’excepció.
 
Un cop jurat per tothom un escrupolós respecte a les Institucions que conformen el país i assegurades les qüestions crucials, com són el tipus de règim d’estat o la nacionalitat, un acord de legislatura ha de ser transparent i coherent amb les línies programàtiques de les formacions implicades.
És obvi que la persona o el grup polític que fomenta la inestabilitat amb la culpable i venal intenció d’assolir rèdits electoralistes mereix el més gran menyspreu.
La història ens ha ensenyat que aquests personatges, o aquests grups polítics existeixen arreu i possiblement també a Andorra. Valgui aquest constat com un advertiment de perill.
 
Enguany farà sis-cents anys que els ciutadans andorrans tenim el dret d’elegir els nostres governants.
Queda encara per veure si els dits representants sabran governar per Andorra, i no tan sols per a satisfer ambicions personals en hipotètics i foscos futurs. 
 


0 comentaris


Escriu un comentari

Els comentaris estan moderats, no apareixeran fins que no s'aprovin




Cercador

Śltims posts

Copyright © 2019 VIRTUS UNITA
Powered by