Amunt



Llegir +

Comunicat 22/01/2019



Llegir +

COMUNICAT 8/01/2019


Les darreres dues legislatures s’han caracteritzat, més que res, no pas per haver aconseguit un creixement econòmic notable i efectiu, sinó ben bé per una mena de descontrol general, sense ordre ni concert. Vuit anys d’immersió en controvèrsies, improvisacions i contradiccions, marcats per una majoria absoluta al Consell General, supeditada a les voluntats i imposicions de l’executiu que, des del primer dia, va emprendre una fugida endavant imprevisible, que ens ha anat apropant, gradualment, al llindar d’un perillós precipici, tot ignorant sovint les realitats del país. L’aprovació de diversos pressupostos més o menys restrictius, però sempre deficitaris, ens ha conduit irremeiablement cap a un ineludible increment constant i desmesurat del deute públic i a l’assumpció de despeses ingents, que creixen constantment, també per satisfer els interessos del deute acumulat, d’uns diners que no teníem però que s’han anat gastant. Un increment de la despesa que s’ha engreixat amb un augment considerable de les contractacions de personal a l’administració general i un indeturable engrandiment del cost de la salut pública. 

L’endeutament per càpita ha crescut en 520 euros, d’ençà el 2010 i fins al 2017 i, conseqüentment, a cadascun dels habitants li pertocava assumir la quantitat de 13.432 euros. Fent un còmput per unitat familiar - considerant de mitjana que cada nucli és constituït de 3,5 persones - arribem a la conclusió que a finals del 2017 a cada família li correspon fer-se càrrec la seva part del deute, que correspon a 47.000 euros! La liquidació pressupostària del tercer trimestre del 2018 reflecteix una disminució de 2,2 milions d’euros imputable a la recaptació de la taxa al consum i una davallada de 5,5 milions d’euros en la de l’Impost General Indirecte, en comparació amb l’any 2017. I cal no menystenir la dada feta pública en referència a la reducció d’establiments comercials, que indica la desaparició i tancament de més del 10% de botigues, en els darrers 8 o 9 anys.

Aquests darrers dies, el cap de Govern ha confessat públicament que, arran de la celebració d’una multitudinària manifestació, “han despertat”. No ens podem pas creure que abans d’això estiguessin dormint ...!

Amb tot, cal tenir en compte que l’any 2011 l’Administració tenia en nòmina 2.440 empleats - funcionaris, eventuals i agents de l’administració - i que el 2017 ja n’hi havia 2.690 (ignorem les contractacions que s’hagin pogut efectuar el 2018). 

Durant 7 anys el nombre d’eventuals va créixer un 67% i el d’agents de l’administració de caràcter indefinit un 53%. Hem constatat amb sorpresa que en el pressupost de l’exercici 2019 hi consta la contractació d’un mínim de 46 persones, i així, pel cap baix, podem entendre que d’aquí a ben poc temps haurem d’assumir la càrrega de 2.750 nòmines, o més. Un increment global de més de 300 contractacions, amb percentatge d’augment que pot depassar fàcilment el 13% d’alça, sense comptar assessors, juristes, càrrecs de confiança i personal de relació especial. Enfront d’aquest sobredimensionament difícil de justificar, cal recomanar-li al Govern - demanar-li i exigir-li - que aturi la contractació de personal; altrament, vindrà un moment en que no podrem ni pagar els salaris de tota aquesta gentada. Cal que hi posin remei, per no arribar a una situació crítica i irresoluble.

En un altre àmbit, concretament en el de la salut, no podem consentir que la despesa mèdica vagi creixent indefinidament, com ha anat passant en els darrers anys, fins que ha fregat la xifra exorbitant de 60 milions d’euros, i encara pot ser superior l’any 2018. És incomprensible que, amb una població estable des de fa anys, es vagi necessitant, incessantment, una contribució major de l’Estat, que ateny un volum no assumible per a les arques públiques. Després d’haver vist tants ministres que s’han anat succeint, amb l’encàrrec de racionalitzar, organitzar i tenir cura del bon funcionament de la sanitat, podem concloure’n que el Govern s’ha mostrat força insensible i despreocupat per l’afer que ens ocupa. Vist que l’atenció sanitària va generant dèficits sense aturador, ens plauria que algun responsable es fes capaç de treure’n l’entrellat o que el propi cap de Govern donés la cara i expliqués, ben intel·ligiblement, les solucions i resolucions que pensen dictar i aplicar per a resoldre aquesta impròpia i anguniosa problemàtica, que fa anys angoixa la ciutadania.

A tall d’exemple menor, però ben il·lustratiu, i en complement a les qüestions de més gran magnitud, també ens referirem a una mena d’overbooking de personal que sembla produir-se al Centre Penitenciari. A hores d’ara, a la presó hi ha 65 agents penitenciaris per una població reclusa d’una cinquantena de persones. Però diuen que el nombre d’agents encara s’incrementarà amb 4 noves incorporacions. Hem llegit que a la regió de Catalunya s’enorgulleixen de la seva ràtio com la millor de la història: 2,12 interns per funcionari. Ara, serà Andorra que s’erigirà en el primer lloc, quan ja hi hagi 69 agents de presó, perquè la nostra ràtio serà de 0,77 interns per funcionari; o dit d’una altra manera: hi haurà 1,30 funcionaris al servei de cada presoner. Tot un luxe que ens inspira un canvi en la denominació de l’apel·latiu “agents penitenciaris” pel de “majordoms”. Però no hi ha mal, paga la Padrina!     


Llegir +

COMUNICAT 2/12/2018


 

VIRTUS UNITA - Grup d’opinió

 

 

 

La dècada del 1950 es va iniciar el que s’ha anomenat comunament “El miracle andorrà”. Des de llavors, progressivament, van anar apareixent - com bolets - botigues i negocis a tort i a dret, on s’hi efectuava compra i venda i s’hi feia transaccions lliurement. Paral·lelament, els estius, començaven a acudir turistes francesos que apreciaven el tracte rebut, el bon acolliment i també l’adquisició d’articles a preus força interessants i, alhora, va anar arribant una munió de visitants espanyols atrets per l’oferta de bens, inexistents al seu país, i a uns preus ben barats. En aquella època es van constituir societats financeres i entitats bancàries que es nodrien de quantitats ingents de diners, procedents principalment d’Espanya. Al mateix temps, es va iniciar la febre de construcció de cases i edificis al gust de cadascú, amb poca regulació.

Durant una colla de decennis tot anava en augment, sense aturador, per obra i gràcia d’un “progrés” inesperat, mai somiat; una era de vaques grasses ben alimentades , en part, per un creixement notable de la pràctica del contraban. En anar passant els anys, s’ha asseverat que els pilars de la nostra economia eren el comerç, la banca i la construcció. Però amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea es va girar la truita i més tard, a partir de l’any 2006, tot va començar a fer figa. Sense orientació ni planificació, amb una política d’Estat inexistent, l’economia va patir una forta sotragada, en tots els àmbits, amb la fugida, poc després, de 5000 residents i l’agreujant de la pèrdua de més d’un 10% d’establiments comercials, que van haver de tancar portes per manca d’activitat; els bancs es van anar afeblint a poc a poc, en haver perdut atractiu per als capitals estrangers, i la majoria de les innombrables empreses de la construcció van desaparèixer. En definitiva, aquella puixança general que semblava que no havia de tenir fi s’ha esfondrat irremeiablement. I, amb la contrarietat de tots, l’invent de la dita “inversió estrangera” tan ponderat pel Govern, no ha aportat res de positiu, independentment de l’expectativa, sinó la constatació d’un nou fiasco estrepitós.

Semblaria que l’executiu s’ha acontentat amb seguir aquell aforisme del “Qui dies passa, anys empeny”, sense haver sabut transmetre a la ciutadania ni un bri d’esperança o d’il·lusió, no havent plantejat alternatives creïbles que ens fessin albirar un futur de progrés real o la recuperació d’una nova embranzida. 

Els governants s’han limitat a contemplar la decrepitud d’un miratge esvaït i no han complert aquelles expectatives que havien anunciat a bombo i platerets. La gallina dels ous d’or ha deixat de pondre, per culpa de la falta de previsió, d’imaginació i de planificació; uns elements inherents i indissociables de la bona pràctica política. Contràriament, la inèrcia i la improvisació, injustificables, fan que el balanç polític dels darrers anys es pugui considerar essencialment estèril.

No obstant això, Andorra pot tornar a esdevenir forta, amb un futur renovat, si aconseguim implementar una política sociosanitària d’excel·lència i una política d’educació i ensenyament amb projecció internacional; també caldria mantenir i millorar l’envejable seguretat ciutadana que gaudim a hores d’ara i desenclavar el país, fent-lo accessible mitjançant connexions amb avions i trens.                 

Aquests quatre elements crucials són indispensables per a atreure una immigració basada en les residències passives; un fet que permetria afermar, reforçar i fer créixer la nostra economia.

Ens centrarem en una nova orientació de la política sociosanitària, partint de l’actual sistema, perniciós i dispendiós, d’atorgament de subvencions mentre que caldria tendir cap a la responsabilització i la conscienciació dels ciutadans en referència a la despesa - que va augmentant cada any - a través d’augments salarials. Menys subvencions i més nivell salarial. Aquest és un canvi de paradigma ineludible, si volem millorar la política sociosanitària. Per a aconseguir-ho cal prevenir la viabilitat de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, per tal de garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels assegurats i la de les pensions, a anys vista. Les mesures anunciades fins ara - electoralistes i demagògiques - no faran sinó incrementar els dèficits, tant de la CASS com del Govern, i posar en greu perill la cobertura efectiva de la població, de cara al futur. I no caldria pas que el remei fos pitjor que la malaltia.

La despesa en salut, durant l’any, es va elevar a 124 milions d’euros (un 6,9% superior a la del 2016) equivalent al 30% del pressupost de l’Estat. El cost per , càpita va ser de 1661 euros i, fins ara, no tenim gens clars els objectius, però constatem que anem de dret cap a una sanitat “low cost”. Referint-nos a les mesures anunciades podem citar l’atorgament gairebé automàtic de cobertures mèdiques al 100%, per part de la CASS, que es van concedint sense cap mena de control fiscal i la política del tercer pagador, que ens portarà inevitablement a un augment incontrolat del consum mèdic i provocarà un abús, sovint injustificat, dels serveis sanitaris. Quant a la mesura del “metge referent”, ens permetem dubtar que permeti canalitzar i racionalitzar el consum i, ben al contrari, intuïm que comportarà un augment de la despesa mèdica, tenint en compte que Andorra és el país del món amb un més gran nombre de professionals sanitaris per càpita, a conseqüència de l’obertura a professionals estrangers. Pel que fa a la implementació de la “història mèdica clínica compartida”, ens sembla que podria implicar la vulneració del dret a la intimitat de les persones i causar perjudicis a la confidencialitat, perquè encara no se sap quins centres, personals i professionals hi tindran accés, quins procediments i normes s’establiran per garantir la legitimitat d’accés a les dades. Abans, caldrà conèixer els continguts del Reglament de la Història Clínica Compartida i esperar la formació de la Comissió Nacional de la Història Clínica Compartida. Per ara, tan sols hem pogut saber que el personal del Servei d’Inspecció Social i Sociosanitari podrà accedir a les dades incloses en la història social i sanitària individual dels usuaris dels centres i establiments que presten aquestes atencions. Nosaltres, per a garantir el dret a la intimitat i la confidencialitat, així com un fàcil accés a les dades per part dels professionals de la salut, proposem la creació d’una targeta sanitària personal, en possessió de l’usuari; un procediment que podria contribuir a reduir la despesa sanitària, tot evitant la duplicació d’actes mèdics i paramèdics.

Amb la millora de l’educació i de l’ensenyament, complementada amb l’opció de la radicació al país d’escoles internacionals semblants als reconeguts establiments suïssos o anglosaxons, la seguretat ciutadana de la que ens enorgullim però que cal reforçar amb la instal·lació de càmeres i control monitoritzat central de vigilància dels espais públics, que permetrà no haver d’incrementar la contractació de personal, unes bones comunicacions aèries, amb la construcció d’un aeroport internacional, però també ferroviàries enllaçant-nos amb França via l’Hospitalet, farem que Andorra esdevingui atractiva per a nouvinguts amb la intensió d’acomodar-se durablement al país - acompanyats dels seus familiars -, i que puguin fruir dels avantatges que els proporciona la residència passiva, en un marc paisatgístic de muntanya meravellós, un clima envejable, així com el gaudi d’una avantatjosa fiscalitat.  Així doncs, podríem obtenir gradualment una nova font d’ingressos, gens menyspreable, i assolir notorietat més enllà de les nostres fronteres, tot fomentant una recuperació durable de l’economia, de la qual una majoria dels sectors productius es beneficiaran.

Per a atènyer aquesta fita, caldrà que els governants marquin i assenyalin els objectius, escrupolosament, per a que siguin aplicats al peu de la lletra pels directius de parapúbliques i directors de departaments, exigint-los una ferma i compromesa responsabilització amb les directrius del Govern.                       


Llegir +

COMUNICAT


 

 

 

 

Fa pocs dies que, a la Seu d’Urgell, en plena festa major, en un entarimat s’hi va exhibir una pancarta on s’exigia l’avortament lliure a Andorra; hi apareixien els logotips d’una entitat de l’Alt Urgell i d’una associació andorrana. Una de les tres noies que hi van fer acte de presència, amb la cara tapada, va llegir un manifest exigint de despenalització de l’avortament. Uns minuts més tard, no gaire lluny de l’escenari, hi van cremar una imatge del bisbe d’Urgell. No en van tenir prou, vist que el grup català, l’endemà mateix de la festivitat de Meritxell va reincidir a les xarxes, mostrant com cremaven una altra fotografia del bisbe, tot i argumentant que “fa violències” i que “no respecta els drets humans”.

Davant d’una situació inaudita, que considerem censurable, reprovable i inadmissible, hem de condemnar i condemnem rotundament, amb tota la fermesa, l’acció tan poc honorable i desplaçada, que constitueix un atac ofensiu envers la dignitat del bisbe d’Urgell i Copríncep Episcopal. Ens hem sentit íntimament afectats enfront d’aquest comportament, tal i com ho deu haver experimentat la gran majoria d’andorrans. I el fet ens ha sobtat i indignat encara més per l’ofensa adreçada a monsenyor Vives i Sicília, que encarna la figura multisecular dels coprínceps mitrats, als quals els ciutadans dels país sempre hem mostrat un respecte reverencial, així com als coprínceps francesos.

En un Estat democràtic i de dret, com el nostre, la Constitució garanteix drets fonamentals, com el de la llibertat d’expressió i el de manifestació, que nosaltres sempre defensarem. Però opinem que s’hauria de fer el que calgui per evitar la repetició de fets tan menyspreables i mesquins, protagonitzats per col·lectius que no volen entendre que, en la vida, i en la política, evidentment, hi ha qüestions i que impliquen la determinació de prioritats.

Pel que fa a la reivindicació, volem posar en relleu que la potestat de legislar pertany al Consell General i que els ciutadans també tenim a l’abast un instrument participatiu com són les Iniciatives Legislatives Populars, una via prou democràtica que permet adreçar-se directament al legislatiu. En veure com empren instrumentalitzacions tan poc ètiques, havent-hi la possibilitat d’emprendre camins legals per canalitzar una demanda, ens porta a pensar i témer que, possiblement, hi pugui haver una intenció subreptícia de fer trontollar l’estructura del Coprincipat, en una mena d’operació oculta de desestabilització.

Hem de ser, doncs, ben conscients i tenir sempre present la singularitat així com la fragilitat del nostre país; i defensar la legalitat vigent que emana de la Constitució. La pervivència de la nostra sobirania, la seva fortalesa, l’esperit nacional i la identitat forjats durant segles, el Principat d’Andorra, tot ell, depèn del manteniment de la figura dels Coprínceps, Cap d’Estat d’Andorra. Ells han sigut i són els garants i els pilars del nostre futur.

La virulència desproporcionada i gratuïta, inadmissible, en qualsevol tipus de manifestació, que condemnem i denunciem, ha de ser controlada  i reprimida quan sigui necessari. 

Als andorrans, al llarg de la història, ens ha guiat un tarannà dialogant i pacífic, de concertació i realisme, amb respecte vers els contraris o discrepants, i nosaltres maldarem per a que aquesta manera de ser i de fer continuï sent la regla i el costum en una societat tolerant, diversa i madura. Una herència que cal conservar i protegir.  


Llegir +


Cercador

Últims posts

Copyright © 2019 VIRTUS UNITA
Powered by