Amunt


Cap amunt..!
 
La vertadera revolució social dels nostres temps ha estat la profunda mutació de totes les modalitats de comunicació. Tant la popularització de les comunicacions aèries (vegeu l’èxit, ja consolidat, de les companyies “low-cost”) com la fabulosa multiplicitat de les comunicacions telemàtiques han representat importants millores en els àmbits cultural, pedagògic i d’oci, amb un risc de deriva que afecta, com sempre, a les persones més febles.
Si el nostre país ha acompanyat com ha pogut la revolució telemàtica, encara conserva un dolós endarreriment en l’àmbit de les comunicacions físiques: aquestes recents nevades igualment que les protestes socials dels nostres veïns ens fan copsar, un cop més, amb quina facilitat Andorra pot quedar incomunicada.
 
Des de l’any 1913, els nostres dos derisoris i embotellats punts fronterers segueixen sent els cordons umbilicals que uneixen Andorra a la resta del món globalitzat.
Fam i misèria ens esperen si es tallen, feresa i preocupació quan ens els filtren.
La complexitat de les nostres negociacions amb la UE resideix en aquesta crua realitat: els nostres dos poderosos veïns i membres de l’UE poden, conjuntament o per separat, escanyar més o menys aquestes sacres vies del nostre flux vital.
Així doncs, quan parlem de l’UE, la qual demostra contrastada valentia enfront d’interlocutors petits, no podem avui considerar que participem en veritables negociacions: nosaltres només podem anar a implorar mesures de gràcia.
I si ens les atorguen, cada dia seran més oneroses en clau econòmica i de sobirania.
 
Dient això, i seguint en el marc d’aquestes preceptives « negociacions », no seria superflu incloure, en el futurible acord d’associació i a canvi de l’inevitable cessió important de sobirania, la possibilitat d’accés a fons estructurals o altres dits de cohesió per tal de millorar i apropar la xarxa ferroviària a les nostres fronteres i afavorir així la nostra competitivitat econòmica en el futur en marc europeu. El tractament que reservarà l’UE a aquesta proposta serà significatiu de la tessitura de les reunions…
 
L’existència d’un aeroport dins el nostre país, a més de representar una fonamental millora en el transport de persones i de mercaderies, donaria sobretot a Andorra la possibilitat de modular eventuals excessos dels nostres interlocutors, tant en l’àmbit de llurs intencions com dels resultats .
Tots estarem d’acord en admetre que els posicionaments en el reñiderode negociacions canviaria radicalment si Andorra disposés de la possibilitat d’acollir directament persones, béns i serveis que provinguin de la UE, però també d’espais extracomunitaris.
Val a dir que la intenció no és d’acollir diner negre, ni cap persona non grataa ulls de l’UE, però Andorra només s’obrirà al món i només serà realment sobirana quan tindrà la possibilitat de “saltar” per damunt de la duana de la Seu o de l’Hospitalet.
 
D’acord, dirà el lector… Però a on el fem, aquest aeroport, i a quin cost ?
 
Andorra compta amb 468 km2, i un bon aeroport en representa 3, com màxim. No ha de ser impossible definir una ubicació.
Amb tota seguretat, s’haurà d’escapçar uns turons i omplir algun barranc, el que suposa alhora un fort cost ecològic i financer, però probablement no s’haurà de tallar tants arbres com per fer una estació d’esquí, ni resulti tan onerós com la suma dels projectes faraònics imaginats pels successius governs (camps de tir, túnels i ponts, poliesportius, metros aeris i altres núvols…)
Tenim el convenciment que la independència política i econòmica del nostre país imposa l’estudi i la posterior realització d’aquest indispensable i insubstituïble equipament, i quasi ens atreviríem a afegir: a qualsevol cost.
Un aeroport a Andorra, només cal que el desitgem amb força i constància per què sigui una realitat. Sobren exemples d’aquests tipus d’equipaments, considerats un dia com “impossibles” i que avui estan en ple funcionament.
El sol projecte, una pública i seriosa anàlisi del que realment ens donaria la clau del món, si és volguda per tots nosaltres, ja serà suficient per modificar l’atmosfera de les negociacions amb qualsevol interlocutor.
 
Això sí: hem de vetllar bé a triar els “aconselladors” adients per establir aquesta engrescadora estratègia d’Estat en la qual participi alhora la ciutadania i l’Administració, sense subterfugis i amb el convenciment de potenciar conjuntament un pròsper futur pel nostre país.
 


0 comentaris


Escriu un comentari

Els comentaris estan moderats, no apareixeran fins que no s'aprovin




Cercador

Śltims posts

Copyright © 2019 VIRTUS UNITA
Powered by